waiting room

PROJECCIONS 22 : MARIA PADILLA

Acaben d’arribar notícies d’un país desconegut: papers i vestigis d’origen incert, encara que de vegades estranyament familiars. Semblen antics documents que formarien part d’un relat fragmentari i hermètic. No obstant, deixen intuir alguna mena de coherència perduda en l’oblit i que caldria reconstituir endreçant les parts, establint seqüències, retrobant la significació del símbol.
Intuïm que hi ha un món darrera aquestes proves, un món que ha naufragat en el nostre prosaisme i que amaga, en la seva delicadesa, alguna tràgica ferida. No és el jardí florit, serè i transparent, el paradís edènic, que Jan Van Eyck va protegir, miniaturitzat, com en una mena de campana de vidre, al tombant del segle XV. En tot cas, emergeixen d’aquestes runes unes escenes divertides o inquietants, com les que van obsedir al Bosco. Tampoc aquesta sembla ser aquella terra feliç i pagana que el lacerat poeta modern, en l’ocasió Charles Baudelaire, evocava a “L’invitació al viatge” i que Henri Matisse, a principis del segle XX, modelà com un sensual escenari mediterrani. Potser, senzillament, no és un paisatge físic sinó mental. J.M. Barrie deia que el País de Mai Més és sempre una illa, un espai fora de la claredat coercitiva dels adults, i que es pot descriure com l’hipotètic mapa de la ment d’una persona.
Si jugar és experimentar l’atzar, com afirmà Novalis, no hi ha cap mena de joc en l’obra de Maria Padilla (Barcelona, 1984). Més aviat, hi trobem la seriositat de l’infant, concentrat en la construcció d’un univers complert i racional, encara que d’un sentit altre, o la de l’arqueòleg, que recull i classifica, una mica emocionat, les proves de passions, de somnis i dolors, que un dia van ser reals. El seu treball remet a la definició de la identitat a través de l’establiment d’un imaginari i de com aquest interactua amb les realitats pensades pels altres. Ens trobem aquí davant dels primers materials que ens permetran iniciar una crònica de conclusions insospitades i perilloses i que sobrepassa la noció estàtica i objectual de l’obra artística.


Àlex Mitrani
Comissari i crític d'art.